Sabies que un aprenent de sastre treballava tres anys abans de cobrar cap jornal?
Amb 14 anys Josep Vilallonga i Ribalta va decidir seguir l’ofici de la seva mare i aprendre a fer de sastre. La primera cosa que em va dir el mestre -recorda Vilallonga- va ser: el primer any faràs malbé molt de fil, el segon recuperaràs el fil de l’any anterior i el tercer ja n’aprendràs més, o sigui que estaràs tres anys sense cobrar cap jornal. Al final del segle XIV el Gremi de Sastres de Girona ja dictava que l’aprenentatge d’un sastre havia de durar entre tres i quatre anys. Durant segles res no semblava haver canviat: prendre mides, triar un teixit, tallar, embastar, emprovar, cosir, tornar a emprovar, planxar… Un procés llarg i laboriós que acabava amb un vestit fet al gust i a la mida del client.
Tot i que molta gent es feia la seva pròpia roba a casa, als anys 50 molts vestits sortien de cal sastre: Miquel Quintana, Miquel Culí, Albert
Bustins, Ramon Regàs, Enric Rosa, Rufí Alarcón, Martí Llosent i el mateix Vilallonga tenien sastreria a Llagostera en aquell moment, a més d’uns quants tallers de modistes: el de les senyores Vives, Viñolas, Mestres o el de les germanes Bosch. L’ofici era ben viu, però estava en un punt d’inflexió que l’havia de canviar per sempre.
La confecció industrial va desencadenar la fi de l’ofici de sastre tal com havia estat durant segles. A Llagostera les sastreries la van anar integrant al seu negoci i així, per la immediatesa en l’adquisició de les peces i per l’abaratiment de costos del procés de producció, la roba de confecció va anar guanyant terreny a la sastreria tradicional fins a relegar-la a l’armari de l’oblit. L’última sastreria que hi va haver a Llagostera, la d’en Joan Capdevila, va tancar l’any 2001.
Una sastreria dels anys 50
Josep Vilallonga va iniciar l’aprenentatge amb Miquel Quintana, l’anomenat “sastre de la joventut” de Llagostera, qui també va cosir amb Albert Bustins. Després passà dos anys amb un sastre de Torroella de Montgrí, un parell més a Sant Celoni i encara un altre a Barcelona. Finalment, l’any 1947 s’establia com a sastre al carrer Àngel Guimerà aprofitant la botiga de complements de roba dels seus pares, i ben aviat es va guanyar una clientela devota i fidel.
Des del carrer, el client entrava a la botiga de la sastreria, on Vilallonga el rebia, li prenia mides i triaven el teixit i el model. Més endavant, als provadors de la botiga el client s’emprovaria el vestit; una, dues o les vegades que fessin falta. Més enllà de la botiga hi havia el taller, on hi cosien unes vuit o deu noies en una divisió del treball que tendia a l’especialització: unes embastaven, unes altres picaven colls i solapes, unes altres feien els traus.
Més de 80 vestits d’home havien sortit del seu taller a l’època punta, que eren les set setmanes que anaven de Pasqua a Pasqua i en què es concentraven casaments, comunions i la Festa Major. Ja retirat, Josep Vilallonga encara va tallar i cosir de cap a cap una última peça: una americana per a ell mateix.
L'art del vestir
Des de sempre vestir-se ha estat una forma de representació social i durant segles la moda ha estat determinada per convencions que deixaven poc marge a la creativitat del sastre. No és fins al segle XVIII que trobem els primers precedents del sastre com a “creador” i caldrà esperar fins al segle XX perquè la producció d’alguns modistes sigui equiparada a l’obra d’un artista.
D’alguna forma la moderna alta costura és el reconeixement a una aptitud que va més enllà de la disciplina tècnica. La creació de dissenys, l’habilitat per tallar les peces de roba que composaran una peça de vestir, o la intuïció per saber què li escaurà a una determinada persona són vessants d’un art que avui reconeix els més grans modistes però que sempre ha estat present en els sastres, si bé no tots han estat distingits amb aquest geni.
Per estar al corrent del que es portava, alguns sastres acudien regularment a les desfilades de models que celebrava el Gremi de Sastres i solien estar subscrits a figurins i revistes, que els avançaven la moda cada temporada. Eren el referent per al seu treball: un cop amb el client, un bon sastre sabia veure com ajustar els models perquè li escaiguessin el millor possible.
Sastreria de Rafael Poch, cap a l’any 1900
