Amb l’entrada del segle XX s’acabava l’edat d’or del suro i s’iniciava una etapa plena d’entrebancs. Les guerres mundials deixaven a zero la demanda dels grans mercats europeus, nous països productors entraven en joc, el tap corona es generalitzava per a les ampolles d’aigua o de cervesa i la mecanització s’imposava i canviava definitivament una indústria concentrada cada cop en més poques mans.
Els petits tallers tradicionals de taps van deixar de ser competitius i van acabar limitats a la manufactura de semielaborats – carracs, discos de suro- , destinats a proveir les grans empreses surotaperes.
El context forçava la cerca de camins nous. A finals del s. XIX el procés de producció de suro aglomerat, que s’havia ideat als EUA i Alemanya, obria una porta en el sector. Tenia l’avantatge que permetia aprofitar les deixes de suro que es generaven amb la fabricació dels taps, a més del pelagrí. A finals dels anys 20 l’empresa Industrial Química de Cataluña ja es dedicava plenament a la producció d’aglomerat a Llagostera.
El tap deixava de ser hegemònic i les fàbriques començaven a oferir “objectes”, “especialitats”, “productes”, en una diversificació creixent d’articles destinats a nous segments de mercat.
Aquesta va ser la transició que va protagonitzar Espiridió Vilallonga als anys 20. En aquell moment Vilallonga encara tenia una taula de taper i, passada la guerra, encara feia carracs. Però als anys 30 Vilallonga comprava una antiga fàbrica de suro al carrer Ganix i, un cop acabada la guerra civil, fundava Productos del Corcho Aglomerado juntament amb el seu cunyat Artur Coris.
Començava així una història que havia de durar mig segle i que representa la de moltes altres fàbriques d’aglomerat de Llagostera.
En comú, la producció d’una gran diversitat d’articles de suro aglomerat destinats als sectors més diversos, de la pastisseria a l’estètica, i que en el cas de Productos del Corcho Aglomerado va tenir la peça clau en la capsa per al brandi Cardenal Mendoza.
De casa a la feina
I de la feina a casa. Això ha estat la vida de les treballadores del suro des que van començar a formar part de la força laboral del sector a finals del s. XIX. La feina a la fàbrica representava un ingrés suplementari per a la família, però, un cop a casa, la feina continuava amb les inevitables tasques domèstiques, en mans exclusivament femenines fins fa ben poc.
La situació parteix del moment en què el sector surotaper es va mecanitzar abastament. L’entrada de les màquines a les fàbriques va obrir les portes de bat a bat a les dones, que s’hi van incorporar massivament. Les màquines permetien la fabricació dels taps per part d’operaris sense cap coneixement de la matèria, i el fabricant va anar substituint el taper especialitzat per la mà d’obra femenina, que li estalviava sous i conflictes. El 1919, dels 254 treballadors del suro a Llagostera, 118 ja eren dones. Tot va seguir igual amb l’aglomerat: de tot el personal que va treballar a Productos del Corcho Aglomerado al llarg del temps, més del 80% van ser dones.
En aquell moment la fàbrica ja era propietat de Jaume Ventura i Teresa Mont, que l’havien adquirit el 1993 arran de la jubilació de Tomàs Vila -gendre d’Artur Coris-, i l’havien traslladat a unes noves instal·lacions del carrer Lleida que permetien organitzar més bé la producció. El tancament de Productos del Corcho Aglomerado, l’any 2004, va significar l’adéu del suro a Llagostera.
La capsa d’aglomerat va singularitzar durant molts anys un dels brandis espanyols de més qualitat, el Cardenal Mendoza, que l’empresa Sánchez Romate havia començat a elaborar l’any 1887 per al consum privat de la família propietària.
Durant 52 anys Productos del Corcho Aglomerado va ser el principal proveïdor de l’estoig, i n’havia arribat a fer 32.000 unitats al mes. En ocasions a la fàbrica s’havien de fer dos torns per poder respondre a les comandes. La importància d’aquest article per a Productos del Corcho Aglomerado era determinant, tant, que quan Sánchez Romate va decidir deixar de presentar el brandi Cardenal Mendoza en l’estoig d’aglomerat, va precipitar el tancament definitiu de la fàbrica, l’any 2004.
Els primers productes fabricats amb aglomerat a Productos del Corcho Aglomerado van ser capses per a injectables i productes farmacèutics. Les propietats d’aïllament tèrmic del suro -i també de l’aglomerat-, van propiciar segurament l’aplicació a aquest sector. Entre d’altres, l’empresa llagosterenca havia fet capses d’aglomerat per a la firma Dr. Andreu de Barcelona.
Tomàs Vila va succeir el seu sogre Artur Coris a la fàbrica d’aglomerat i va promoure la producció d’articles amb aglomerat negre, sol o bé en combinació.
La versatilitat de l’aglomerat, igual que la del suro, permetia l’aplicació a objectes d’una gran diversitat de sectors. Per al sector de la cosmètica, PCA també va realitzar, per encàrrec, expositors en forma de màquina de tren i fins i tot una reproducció a escala de la plaça Porxada de Granollers.