Els llums de carbur tenien dos dipòsits, un al cim de l’altre: en el de sota s’hi posaven els trossos de carbur sòlid, i en el de sobre, l’aigua. Gràcies a una vàlvula l’aigua anava caient gota a gota al recipient inferior, on, en entrar en contacte amb el carbur càlcic, generava el gas acetilè que, en cremar-se, generava alhora la llum. Aquest tipus de làmpades va coexistir amb les llànties i els llums de petroli, fins que amb l’arribada de l’electricitat va entrar en desús.