Del mercat medieval als outlets
L’any 1959 el primer Caprabo obria les portes a Barcelona, era el primer supermercat de Catalunya. A Llagostera el primer gran supermercat va obrir al passeig Romeu als primers anys vuitanta, un ALDI. Són dates que marquen un punt d’inflexió en la manera de vendre i de comprar.
L’intercanvi de mercaderies és un fet ancestral que es remunta a les comunitats humanes més antigues, encara que al principi fos sense moneda pel mig. El sílex de les eines neolítiques que s’han trobat per aquí ja venia de molt lluny i els antics grecs van arribar a les nostres costes amb ànim de comerciar: van fundar Empórion, que vol dir ‘mercat’.
El nostre mercat local té origen el 1324, quan el rei Jaume II va concedir a la vila de Llagostera el privilegi de celebrar-ne un de setmanal. Tenia lloc a la plaça que encara porta aquest nom i es va anar estenent pels carrers del voltant, on l’afluència de compradors va motivar l’obertura de moltes botigues.
El trasllat del mercat a la plaça Catalunya l’any 1901 va tornar a impulsar una gran concentració de botigues en aquesta zona del poble. Avui el mercat ja no hi té lloc –des del 2020 es fa a l’avinguda de l’Esport–, però ara s’hi aplega un concepte de botiga que triomfa al segle XXI, els outlets, que, curiosament, conviuen en harmonia amb algunes de les botigues de tota la vida.
Vocació de servei
Era obrir la porta i ja t’envaïa l’olor particular de la botiga de torn. No era pas gaire gran, els articles a la venda omplien les prestatgeries, el taulell i fins i tot s’arrengleraven ordenadament a terra. La botiguera sabia on era cada cosa, dominava la mercaderia i les matemàtiques necessàries per pesar i comptar, per rebaixar el preu quan convenia.
La botiguera també dominava l’art de la conversa i d’allò que avui se’n diu “relacions públiques”. Coneixia bé la clientela, sabia de quin peu calçava cadascú. Si hi anaven a comprar una cosa determinada, però no hi havia pressa i s’iniciava una conversa sobre el temps, la feina i el menú del dia, es feia una repassada a fills i parents i se salpebrava tot amb les darreres xafarderies del poble.
Des de la carn fins a les cassoles per cuinar-la, passant per la llet, les postres del diumenge i els botons. Una cremallera, el peix per a l’arròs i un quart de quilo de cigrons. Podies comprar quatre unces de colònia o de massatge Varon Dandy i t’embolicaven fins i tot la pastilla de sabó.
Tot es podia comprar a les botigues del poble, botigues que eren molt més que establiments comercials. També eren salons de tertúlia, gabinets de psicologia i confessionaris de proximitat.
–A Maria!
–Ara viiiinc! Un moment, que tinc una cosa al foc.
[Al cap de res, surt l’Annita de la rebotiga, que és casa seva.]
–Mercè, què hi posarem?
–Annita, posa’m mitja lliura de carn picada, que tinc els joves a dinar i els hi vull fer macarrons.
–I què, com els hi prova la vida de casats?
–El meu noi, encantat de la vida.
–I la jove, ja li agrada, això de viure a Llagostera?
–Ai no ho sé noia… Em penso que troba a faltar una mica l’aire de mar…
–Diu que era mestra, ella?
–Sí, sí, però ho ha hagut de deixar, perquè no pot pas anar cada dia a Palamós, no?
–Dona, bé hi podria anar, amb el cotxe de línia.
–Deixa’t estar, que no guanyarien per viatges. I a més volen tenir mainada ben aviat.
–Se’t gira feina, doncs! Què més hi posem?
–Tres unces de formatge, me’l ratlles que el vull per gratinar.
–Diu que en Pitu Drapaire és mort, ho has sentit a dir?
–Ah, vet aquí! És per això que tocaven a mort! Però qui vols dir en Pitu Drapaire…?
–Sí dona, el fill de l’Angeleta de Can Solà, que es va casar amb la cunyada d’en Cisco del Mas Boig…
–Ai, ara sí…! Dius que és mort, doncs? Pobre noi… Però entre tu i jo, em sembla que va portar molt mala vida, eh?
–Ja tens raó, ja…! Déu l’hagi perdonat.
–L’enterren demà a les deu, l’església serà plena a vessar.
–Si com a mínim parés de ploure…
–No ho crec pas, haurem d’anar-hi en barca…! Ha, ha, ha!
[Riuen totes dues.]
–Et fa falta alguna altra cosa?
–No, ja vindré demà a buscar una mica de peu salat per a l’escudella.
–T’ho apunto a la llibreta?
–Sí, ja passaré quan cobrem la setmanada.
–Doncs apa Mercè, si ets servida…
–Passi-ho bé, Annita!.