Durant segles la humanitat es va il·luminar amb la llum de les espelmes i dels llums d’oli –llànties-, que van ser omnipresents a la nostra cultura des de ben antic fins al segle XIX. A mitjans del nou-cents aquests sistemes d’enllumenat van quedar desplaçats quan van perfeccionar-se els mètodes de refinat del petroli. L’anomenat “petroli de cremar” o querosè va substituir l’oli com a substància inflamable en la majoria de làmpades, i van popularitzar-se els llums de petroli -alguns coneguts com a “petromax“- i els quinqués de querosè.
En aquell moment, la inflamabilitat d’una determinada substància era, en definitiva, la base de la il·luminació. Al tombant de segle prendria el relleu del querosè un gas altament inflamable: l’acetilè. Aquest gas es generava en posar en contacte l’aigua amb el carbur càlcic (CaC2), i aquesta va ser la base dels anomenats llums de carburo o llums de gas, que feien una flama especialment lluminosa.

L’any 1910 va arribar la llum elèctrica a Llagostera i tots aquests sistemes d’il·luminació basats en la combustió van anar esdevenint peces de museu.

Els llums de carbur tenien dos dipòsits, un al cim de l’altre: en el de sota s’hi posaven els trossos de carbur sòlid, i en el de sobre, l’aigua. Gràcies a una vàlvula l’aigua anava caient gota a gota al recipient inferior, on, en entrar en contacte amb el carbur càlcic, generava el gas acetilè que, en cremar-se, generava alhora la llum. L’expressió “estar com un llum de carburo” o també “com un llum de gas” pot fer referència a la irregularitat amb què solien cremar aquests llums, ara molt, ara poc, pel fet que a vegades queia massa aigua al recipient del carbur, i a vegades massa poca.

Número de registre de les peces exposades