Durant més de vint segles l’arada va ser l’eina hegemònica dels treballs agrícoles. Tirada amb la força del bestiar -bous, mules, cavalls…- i conduïda pel pagès, s’utilitzava per llaurar les terres abans de la sembra. Tot i que a partir del segle XIX es van anar fent completament de ferro, durant segles l’única part de metall era la rella, la peça triangular que de fet obre els solcs a la terra i que, per tant, està més sotmesa al desgast. En aquell moment, l’arada també seria objecte de diverses modificacions per adaptar-ne l’ús a funcionalitats determinades, que van donar origen a l’arada giratòria, l’arada mossa o l’arada de vinya.