La calefacció de gas o de gasoil no es va instal·lar de forma general fins l’últim quart del segle XX; tradicionalment les cases s’escalfaven amb la llar de foc, que normalment estava situada a la cuina -perquè, de fet, s’utilitzava també per cuinar-. A l’hivern, les cambres per dormir, sovint poc assolellades, estaven fredes i humides a l’hora d’anar a dormir. Per esmorteir la fredor dels llençols, des del segle XVII i fins al XX a les cases de pagès i de poble era habitual tenir un burro escalfador, que es passava entre els llençols per escalfar el llit abans de posar-s’hi. A la safata de la part inferior del burro s’hi posaven unes brases per generar escalfor i l’estructura de fusta del burro les protegia del contacte amb la roba de llit i, per tant, d’un eventual incendi. Amb l’arribada del material plàstic a mitjans del segle XX les bosses d’aigua calenta van substituir el burro escalfador a les cases.

Sembla que la paraula burro podria utilitzar-se per la similitud d’aquest estri amb una biga, que en alguns llocs rep també el nom de burro segons l’etimòleg Joan Coromines. Altres versions hi veuen una al·lusió irònica a la parella amb qui es comparteix el llit, i que proveeix l’escalfor de forma natural.

Número de registre de les peces exposades