Havia plogut molt des que en Joan Tarrè, taper de Llagostera, havia fet de padrí de casament l’any 1753. Des d’aquell primer taper conegut fins a finals del segle XIX, la indústria del tap havia crescut molt. El negoci rutllava i dominava l’economia local, venia gent de fora a treballar i, des de 1892, el carrilet agilitava la venda de la mercaderia transportant les saques de taps cap a Sant Feliu o Girona.
Aleshores un bon taper era un personatge reconegut, ben pagat, una mica bohemi, alegre i lliurepensador, que vivia de la destresa amb el ganivet. L’habilitat per fer un bon tap no la tenia tothom i per això els tapers eren la flor i nata de la indústria. I en feien molts, de taps, fins a 1.000 a 1.500 al dia. I no només sabien fer taps.
Pels volts del canvi de segle ja havien arribat les primeres màquines de fer taps al poble, però els tapers encara eren els tapers i mantenien el seu estatus. La producció de taps de suro seguia essent més una manufactura que una indústria, i a cada casa hi havia una botiga o un petit taller o fàbrica on el patró i quatre o cinc treballadors enllestien les comandes.
El d’en Josep Madí era un taller d’aquest estil. En Madí havia vingut de Sils amb poc més de 20 anys i el 1894 ja tenia una fàbrica de taps al carrer dels Almogàvers. Devia ser poc després que hi va treballar un virtuós del ganivet. Tal vegada vivia al mateix taller -o potser no-, però el cas és que a hores perdudes va demostrar una destresa excepcional en convertir el suro en una autèntica filigrana.
Artesania de suro, 1900 ca.
Composició d’estructura geomètrica a base de làmines de suro natural, a partir de la combinació d’elements vegetals (fulles de roure i de suro, glans i diverses flors) i tires de suro trenades, que emmarquen un escut central. Al peu, les inicials de Josep Madí, a qui anava dedicada l’obra.
En el moment de realització d’aquest quadre, alguns tapers feien artesanies d’aquest tipus com a obsequi o per encàrrec. A mitjans del s. XX, a Sant Feliu de Guíxols, aquesta habilitat va donar peu a una pròspera indústria especialitzada en petites artesanies de suro que es comercialitzaven com a souvenir turístic a la Costa Brava.
Ganivet de fer capnets i ganivet modificat per al treball d’artesanies de suro
Els tapers que realitzaven artesanies de suro ho feien amb el mateix utillatge que utilitzaven per fer taps. El ganivet de fer capnets -el més petit dels ganivets utilitzats en el procés de factura dels taps- era l’eina principal, tot i que sovint es modificaven per tal d’aconseguir eines més precises.
Suro, demografia i urbanisme
Cap indústria de la història recent de Llagotera ha tingut tant d’impacte en la població com la del suro. Al segle XIX l’auge de la indústria surotapera va provocar un creixement demogràfic més que considerable i Llagostera va doblar la població en poc més d’un quart de segle: si el 1838 el poble tenia 1.753 habitants, el 1861 ja n’eren 3.640. I anava a més. En aquell moment Llagostera era una de les principals poblacions surotaperes de Catalunya, juntament amb Sant Feliu de Guíxols, Palafrugell, Calonge, Cassà de la Selva i Palamós.
El 1895 hi havia molts forans treballant al món del tap llagosterenc. Dels 451 treballadors del suro que consten al padró municipal d’aquell any, prop d’un 30% no eren nascuts a la vila. Molts eren solters i venien sols a buscar feina, procedents d’altres localitats surotaperes. El poble començava a quedar petit.
Aquest augment de població va posar de relleu la necessitat d’una expansió urbanística, que es va fer realitat amb l’eixample Romeu. El poble creixia més enllà dels seus límits històrics, i arribava a tocar de la riera Gotarra. Però malgrat l’expansió urbanística, eren prou habituals els casos en què un fabricant de taps allotjava algun treballador a casa seva. Podria ser el cas de l’artífex del quadre obsequiat a Josep Madí, tot i que no n’hi ha cap constància.
La bohèmia del suro
Els tapers es van guanyar la fama de bohemis, que els dilluns no treballaven i es gastaven el sou en xeflis, timbes i tavernes. La literatura ha pintat aquest retrat, que alguna cosa deu tenir de verídic. El fet és que els tapers eren els treballadors més qualificats d’aquesta indústria puixant, i com a tals eren ben pagats. Anaven a preu fet, cobraven a tant per tap i no estaven lligats per cap tipus de contracte amb el patró. La bonança de tant de temps devia convidar a creure en una feina assegurada. Tot plegat tenia les hores comptades i l’entrada del nou segle es va endur les alegries.
El cert és que la disponibilitat de temps i uns quants diners a la butxaca van propiciar una ingent activitat lúdica i cultural als pobles surotapers, inèdita fins aleshores. També a Llagostera, on a l’entorn del canvi de segle van sorgir societats com el Casino Llagosterenc i el Centre Republicà, es van formar grups de teatre com la Secció Dramàtica Fontova -que representava les seves funcions a Can Caldes amb gran èxit de públic-, corals com El Círculo i la Unión Llagosterense i revistes com Chantecler, La Sembra i La Selva.
La vida bohèmia pot ser una de les raons que expliqui la realització de l’obra que va pertànyer a en Josep Madí, quan l’autor, havent deixat el jornal a la taverna i sense poder pagar dispesa a cal patró, li va agrair el sostre i el plat a taula amb aquesta filigrana de suro. Encara que, tal vegada, el quadre va ser simplement un encàrrec i aquest cop la bohèmia no hi va tenir res a veure.
Als anys 20 del segle passat va triomfar ràpidament, però passada la guerra ja no es fabricaven, perquè havien sorgit altres motors més ràpids i efectius que de mica en mica els varen arraconar. Tot i això, la manca de recursos de la postguerra va fer que seguissin funcionant molts anys després.
Chantecler, 1910
La Selva, 1910
La Sembra, 1910