Portar la roba allisada ha estat un senyal de distinció des d’antic. Les senzilles planxes de ferro no van aparèixer fins al s. XVII a Occident: s’escalfava tot posant-la a la vora del foc o al cim del fogó de la cuina i, gràcies a la capacitat de transmissió de calor del ferro, allisava la roba. El problema era que a mesura que es planxava s’anava refredant, i sovint calia tenir-ne dues perquè una sempre estigués calenta. I a més, en escalfar la planxa, també s’escalfava la nansa i calia un agafador per no cremar-se.

Per això la planxa de carbó va representar un bon avenç. Gràcies a l’existència d’un contenidor per a les brases, la planxa es mantenia calenta durant més estona. A més, algunes planxes de carbó incorporaven un tub o xemeneia per avivar les brases de tant en tant amb una manxa o bé simplement amb l’entrada d’aire que es produïa en brandar la planxa endavant i endarrere.

Ara bé, ni la planxa de ferro ni la planxa de carbó permetien la comoditat que va aportar la planxa elèctrica a la tasca d’allisar els vestits. La primera patent és de 1882, però la planxa elèctrica no es va popularitzar fins molt més tard, perquè a finals del segle XIX eren molt poques les llars que tenien electricitat.

Número de registre de les peces exposades