L’hora del Comú

Sabies que l’any 1831 el Comú va pagar 14 lliures i 18 sous i 5 diners per arreglar el rellotge del campanar?

L’any 1831 el Comú de Llagostera va pagar 14 lliures i 18 sous i 5 diners al rellotger Pere Vilaret per arreglar el rellotge del campanar. No sabem quant de temps feia que el poble havia adquirit aquesta maquinària, però devia ser a partir de 1730, data en què es va acabar la construcció de l’església. De fet, al segle XVIII els rellotges de torre s’havien estès àmpliament pels pobles i ciutats de Catalunya -finançats generalment pels ajuntaments- i, connectats a les campanes, marcaven el pas de les hores de comunitats com la nostra.

Els rellotges mecànics s’havien inventat feia temps, pels volts de 1300, probablement al nord d’Itàlia. A Catalunya és ben documentada l’existència d’un dels primers: el que el rei Pere el Cerimoniós va fer construir per a la capella del seu palau a Perpinyà l’any 1355. Però en aquell temps eren objectes costosos a l’abast de ben pocs, capricis de reis o obsequis preuats entre governants i mandataris.

A partir del segle XVII els rellotges mecànics es van començar a generalitzar als campanars de les viles i ciutats catalanes, sovint construïts per un rellotger del mateix lloc o d’alguna població veïna, de manera que els rellotges de torre van esdevenir una indústria local. Una d’aquestes indústries era la casa de rellotgeria Manufacturas Blasco, de Roquetes (Baix Ebre), a qui l’Ajuntament de Llagostera va comprar un nou rellotge mecànic l’any 1955 per substituir el vell rellotge del Comú.

També aquest rellotge va haver de ser rellevat, en aquest cas per un dispositiu electrònic de la casa Fabra de Girona l’any 1985, i tampoc aquest va ser l’últim, encara es va canviar dos cops més, el 1993 i el 2014, instal·lant en ambdós casos mecanismes de la firma Rifer. Avui, tot i l’omnipresència del temps horari arreu -en mòbils, ordinadors i tauletes- un rellotge sincronitzat per ràdio segueix marcant l’hora des del campanar.

A toc de rellotge

En l’Europa moderna que naixia al segle XV, la invenció del rellotge mecànic va representar un avenç transcendent. Sigui causa o conseqüència dels canvis que experimentava la societat d’aquell temps amb la importància creixent de les urbs, els rellotges de campanar van començar a estructurar el temps horari i a funcionar com a regulador de l’activitat laboral diària, a diferència de les societats agrícoles medievals, regides per l’hora solar.

Si fins aleshores les campanes dels monestirs i les esglésies havien indicat l’hora de complir amb els deures que imposava la religió, les campanes de l’edat moderna comencen a marcar asèpticament les hores.

A mitjans del segle XX la maquinària del rellotge del campanar encara marcava la vida dels llagosterencs. Durant l’alcaldia de Climent Casanovas i coincidint amb l’adquisició del nou rellotge del campanar l’any 1955, es va instal·lar un dispositiu connectat al rellotge que complia la funció de recordar els horaris de treball: la sirena. Tocava cinc minuts abans de les 9 del matí, de les 12 i de les 2 del migdia i de les 6 de la tarda; el seu so inconfusible i punyent va marcar l’hora d’entrada i sortida dels treballadors a les fàbriques del poble durant prop de mig segle.

Campanes i campaners

Els artífexs dels primers rellotges no eren pròpiament rellotgers, sinó ferrers, armers o serrallers, que van aprendre el funcionament d’aquestes maquinàries i eren capaços d’armar-los i reparar-los. A banda de comptar el pas del temps, la invenció dels rellotges mecànics va permetre fer sonar les campanes automàticament quan arribava l’hora.

La campana de les hores de Llagostera, la Santa Marta, de 800 kg, es va encarregar el 1846 a Josep Teixidó, de la Bisbal; la Santa Bàrbara, la campana dels quarts, de 300 kg, la va fer Pere Coromí d’Olot el 1743. La campana dels quarts estava originalment situada per damunt del cupulí del campanar, però amb motiu de l’electrificació del toc de campanes l’any 1985 es va traslladar sota el cupulí, on ja es trobava la campana de les hores i on encara avui segueixen sonant.

Les campanes també han servit per comunicar fets de rellevància a la comunitat: per fer saber un bateig, un casament o una defunció, per advertir d’un incendi o de qualsevol altre perill. L’existència de campanars per cridar els fidels a missa està documentada des del segle VIII i la figura del campaner, per tant, deu ser tan antiga com els mateixos campanars. L’ofici solia ser hereditari i passava de pares a fills, tal com ha estat el cas dels últims campaners de Llagostera, en Damià i en Benet Carreras.